Novetats d'articles, llibres i accessos a bases de dades incorporats al blog

Australasian Digital Theses Program: accés a milers de tesis doctorals d'Austràlia i Nova Zelanda: http://adt.caul.edu.au/homesearch/advancedsearch/

Tesis Canada Portal: Tesis a text complert del Canadà

http://amicus.collectionscanada.ca/s4-bin/Main/BasicSearch?coll=18&l=0&v=1

Irujo en Londres (1939-1945). http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/vasconia/vas32/32099132.pdf

LOST MEMORY - LIBRARIES AND ARCHIVES DESTROYED IN THE TWENTIETH CENTURY

http://www.unesco.org/webworld/mdm/administ/pdf/LOSTMEMO.PDF

LA RIVENDICAZIONE FASCISTA DELLA CORSICA (1938-1943), Marco Cuzzi

http://www.cg06.fr/culture/pdf/rr187-rivendicazionefascista.pdf

Trágicos y cómicos. Los corsos y el Estado francés, J.L. Fabiani

http://www.desclasificacion.org/pdf/Fabiani.pdf

ARCHIVIO DELLA NATIO CÒRSA (a cura di Massimo Ascoli e Isabella Amadori)

http://www.archiviostorico.unibo.it/storico/pdf/natiocorsa.pdf

The Italo-Australian press: Media and Mass comunication in the Emigration World (1900-1940)

http://www4.gu.edu.au:8080/adt-root/uploads/approved/adt-QGU20070215.111854/public/02Whole.pdf

The ideology of nation and race: the Croatian Ustasha regime and its policies toward minorities in the independent state of Croatia, 1941-1945.

http://www.library.unsw.edu.au/~thesis/adt-NUN/uploads/approved/adt-NUN20070911.113128/public/02whole.pdf

'Death charged missives': Australian literary responses to the Spanish Civil War

http://eprints.usq.edu.au/3199/2/Beasley_2006_whole.pdf

Disputed State, Contested Nation: Republic and Nation in Interwar Catalonia

http://www.collectionscanada.gc.ca/obj/s4/f2/dsk1/tape11/PQDD_0027/NQ50182.pdf

From Indifference to internent: An examination of RCMP responses to Nazism and Fascism in CanadaFrom 1934 to 1941

http://www.collectionscanada.gc.ca/obj/s4/f2/dsk2/ftp04/mq23157.pdf

Corsica: diferents punts d'interès històric

Acabat de tornar de Corsèga apunto a qui vulgui llegir-ho diferents punts d'interès històric. Per una banda, i deixant al marge la fallida conquesta catalana del segle XV de la qual només en queda l'escala de Bonifaziu, hi ha diversos elements de gran suggerència. En primer lloc, voldria fer esment de la figura històrica de Pasquale Paoli, pare de la pàtria corsa i fundador de la Corsèga independent de mitjans del segle XVIII (redactor de la seva Constitució, creador de la Universitat de Corti, etc). En fi un gran personatge oblidat.

Una primera referència que em ve de part del professor Ucelay-Da Cal que m'encarregà la compra d'alguns llibres sobre Paoli per a conèixer amb més profunditat el personatge que construí el primer estat constitucional del món abans de la Revolució Americana que derivaria en la creació dels Estats Units o de la mateixa Revolució Francesa del 1789.

Per altra banda, anar a Corsèga sempre estimula l'interès per la seva problemàtica terrorista, nacionalista o identitària (per a una visió veure aquests textos article i altres, alguns més: primer). La veritat és que jo vaig anar l'any 1997 abans de l'assasinat del prefecte Erignac i, a diferència d'ara, la presència de la violència, en forma de pintades, fotografies dels grups armats (FLNC...) estava molt i molt present. Cap senyal de trànsit s'escapava dels forats de bala -avui en dia, molt ocasionals-. Per a l'opinió de la premsa escrita veure aquest text: http://www.freewebs.com/johnrichardson/Representing%20Corsicans_redraft.doc

A agost de 2008, Corsèga a patit grans canvis. Després de les negociacions de Matignon 1999, l'aprovació d'una autonomia parcial, l'inclussió del cors com a assignatura obligatòria al sistema escolar i, sobretot, la inversió multimillonària en una illa abandonada per l'Estat Francès, han reduit la presència al carrer de la problemàtica política i de la violència. Les carreteres s'estan arreglant a marxes forçades, i creieu que feia falta. Els euros arribats del continent es noten molt i en la immensa majoria de l'illa. Encara a l'interior i manca una gran dosi d'inversió pública, tanmateix. Per a una anàlisi comparat entre Corsèga i les Illes Aland a Finlàndia (un altre tema molt interessant, veure aquest text).

Per altra banda, dins de la qüestió nacionalista corsa hi ha la difícil relació amb Itàlia i la italianitat. Certament, la llengua corsa és l'única oficialització d'un dialecte italià. Res més que això és la llengua corsa derivada del genovés. La presència genovesa durant 800 anys ha deixat un idioma que es pretén independent però que simplement varia algunes lletres de l'italià normatiu. Així, i és un cas curiós, l'administració francesa ha conservat com a propis els noms amb italià normatiu Ajaccio, Bonifaciu, Corte, i no els ha afrancessat. Només en comptades localitats com Ile Rousse (Isula Rossa). Des de Matignon tots els cartells de carretera estan també en cors: Ajaccio-Aiacciu, Bonifaciu-Bunifaziu, Corte-Corti, Calvi-Calvi...

La relació amb els italians té un especial interès en el període del feixisme italià que, durant més de quaranta anys, intentà crear un moviment nacionalista cors que reclamés la annexió a Itàlia de l'illa. Sobre aquesta qüestió us puc recomanar el llibre de Jean-Pierr Poli, Autonomistes corses et irrédentisme fasciste, 1920-1939, Còrsega, DCL Editions, 2007, 338 p., 22 € i també l'article de Marco Cuzzi que tracta el període 1938-1943 on s'inclou l'ocupació italiana de l'illa entre 1942-1943.

Biblioteca Digital Balear. Universitat de les Illes Balears (i Pitiuses)

En aquesta link podreu consultar tota la revista "Mayurqa" des de 1969 al 2003. També podreu accedir a la revista d'Artà "Llevant" que es publicà entre 1916 i 1931.

Jornades d'estudi sobre Joan Estelrich (Palma de Mallorca-Felanitx, 17, 18 i 24 d'octubre 2008)

Posso a disposició de quelsevol interessat, el programa de les jornades sobre Joan Estelrich que es celebraran a l'illa de Mallorca properament. Després de certa insistència he aconseguit una informació no disponible a la xarxa. Adjunto un link amb el Consell de Mallorca on s'especifica la normativa per a comunicacions (es poden lliurar fins el dia 18 d'octubre, 12 pàgines com a màxim). Des d'aquí animo a tots els historiadors que tinguin quelcom a dir sobre la polifacètica i interessantíssima figura de Joan Estelrich a participar-hi amb alguna comunicació.

JORNADES D’ESTUDI SOBRE JOAN ESTELRICH
Palma – Felanitx, dies 17, 18 i 24 d’octubre

El Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca ha considerat oportú dur a terme unes jornades d’estudi sobre la figura de Joan Estelrich, ara que es compleix el cinquantè aniversari de la seva mort.

En aquestes jornades d’estudi s’analitzarà la controvertida figura d’aquest escriptor i polític nascut a Felanitx l’any 1896, i també la seva relació amb un dels períodes més convulsos de la nostra història recent, la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista.

També seran objecte d’aquestes jornades altres aspectes del context històric i cultural de Joan Estelrich, així com de la seva trajectòria intel·lectual, com el seu catalanisme abans de la Guerra Civil, l’europeisme en temps del franquisme, o les relacions amb Francesc Cambó i la tasca al capdavant de la Fundació Bernat Metge, entre d’altres qüestions.


Divendres, dia 17 d’octubre
Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma

10 Acreditacions i inscripcions

10.30 h Antoni Marimon:
«Mallorca en el primer terç del segle XX»

11.30 h [Descans]

12 h Isabel Graña:
«El mite com a resposta en l’acció cultural i nacionalista de Joan Estelrich»

13 h Sílvia Coll-Vinent:
«Joan Estelrich i la cultura europea del seu temps»

14.15 h [Dinar]

Sala de Plens del Consell de Mallorca, Palma

17 h Andreu Manresa:
«Joan Estelrich contra Joan Estelrich. L’home, entre la vida i el seu personatge»

18 h Francesc Guardans i Cambó
«Joan Estelrich i la Fundació Bernat Metge»

[Descans]

19.30 h Jordi Pujol i Soley:
«L’europeisme de Joan Estelrich en temps del franquisme»

Dissabte, dia 18 d’octubre
Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma

11 h Josep Massot i Muntaner:
«Joan Estelrich durant la Guerra Civil i la seva actuació propagandística a Anglaterra»

12 h Borja de Riquer:
«Joan Estelrich i Francesc Cambó: les complexes relacions entre intel·lectuals i polítics a començament del segle XX»

Divendres, dia 24 d’octubre, a les XX h
Sala d’actes del Centre Cultural de Felanitx

Taula rodona d’homenatge a Joan Estelrich:
Damià Pons i Pons, Andreu Manresa, Carles Cabrera i Francesc Riera Montserrat


Inscripció:
del 22 de setembre al 16 d’octubre de 2008. Gratuïta

Informació:
Unitat de Publicacions del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca
Via de Roma, 1, Palma
Tel: 971 219 525
Fax: 971 219 637
gestiocultural@conselldemallorca.net

Formalització:
Presentau el full d’inscripció i una fotocòpia del DNI a la Unitat de Publicacions del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca

Nombre de places: 50

Durada: 10 hores

Sol·licitat 1 crèdit de lliure configuració de la UIB

Sol·licitada l’homologació de l’activitat com a formació permanent del professorat

Organització i patrocini:
Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca


Logos organització:
- Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca
Logos col·laboradors:
- Departament de Presidència del Consell de Mallorca
- Ajuntament de Felanitx

BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ JORNADES JOAN ESTELRICH:

Nom i llinatges:
NIF:
Situació professional:
Adreça postal:
CP: Localitat:
Telèfon/s de contacte:
Adreça electrònica:
Palma, de de 2008
Signatura:

Manifest Galeusca d'historiadors (juliol 2008)

Reprodueixo aquí un manifest (en gallec) aparegut fa poques setmanes. Per a més notícies sobre aquesta qüestió veure l'article del Triangle, del blog gallec Vieiros o Europa Press. Per altra banda, per al Galeusca d'escriptors.

Os historiadores do Galeusca únense fronte ás tentativas de "uniformización" (juliol 2008)

Unha iniciativa xurdida tamén para a "firme defensa" das respectivas culturas e linguas, en favor da súa "plena normalización" fronte aos ataques que sofren nos últimos tempos.

Desde hai meses diversos historiadores galegos, vascos e cataláns estiveron a traballar de cara a conformar un Galeusca que lembrara a vella unión tripartita 'Galeuzca'.Diversas xestións, contactos e reunións deron lugar a un encontro que, para alén dun manifesto, pretende ir máis lonxe. Contodo, o punto de partida é o documento que asinan nun inicio máis de trinta investigadores e docentes de Historia dos tres países.O manifesto completo:Hai 85 anos Galiza, Euskal Herria e Cataluña eran tres realidades puxantes que camiñaban firme en favor da reivindicación da súas respectivas realidades. O medre de consciencia nacional nestes tres países fixo que en clave autodeterminista se manifestaran a través de diversas experiencias e desenvolveran con normalidade até o golpe militar reaccionario de 1936. Unha realidade que se encadraba na procura de cotas de benestar social e dignidade colectiva a atinxir nos nosos respectivos países. Nesta orde de cousas, as historiadoras e historiadores que asinamos o presente manifesto marcámonos a firme vontade de contribuírmos ao achegamento das culturas e sociedades galega, vasca e catalá, a través do recíproco coñecemento do seu respectivo pasado e a súa traxectoria cultural; necesario de cara a procurar solucións a problemas comúns. As historiadoras e historiadores galegos, vascos e cataláns abaixo asinantes, investigadores e docentes vencellados a diversas institucións de recoñecida traxectoria, -Afirmamos a nosa vontade de resgatar o espírito da Tripla Alianza de 1923, o Galeuzca de 1933 e os posteriores proxectos galeuzcanos no exilio desenvolvidos entre o 1941-46 e 1958-59, interpretados en chave inequivocamente progresista á luz das correntes de progreso social do noso tempo, así como de proxectar exteriormente a historia destes tres países nunha Europa en construción nun mundo cada vez máis globalizado. -Reafirmámonos na firme defensa das nosas respectivas culturas e linguas, procurando a súa plena normalización fronte ao ataque que estas están a sufrir por parte de sectores antidemocráticos do noso entorno social. -Esiximos desde Galiza, Euskadi e Catalunya o respecto necesario para o ensino galego, vasco e catalán, respectivamente, onde como en calquera sociedade normalizada a historia ocupe un lugar fundamental para sabermos explicar o presente e camiñarmos atinadamente cara o futuro. Así mesmo, denunciamos o recorte horario que no campo educativo está a se dar de aulas de historia, parello a unha unidireccionalidade currricular. -Denunciamos a tentativa de uniformización que se promove a instancias do aparello estatal español, coa complicidade de determinados entornos culturais en clave españolista, na que unha visión elitista da historia borra todo testemuño obreiro, republicano e popular do noso pasado. -Marcámonos o firme propósito de eliminar nos nosos territorios calquera presenza, por mínima que esta for, de simboloxía fascista e fascistizante, traballando a prol da democracia participativa e da recuperación da memoria histórica democrática. -Denunciamos a persecución que padecen investigadores por desenvolveren o seu labor profesional, desde o máis absoluto rigor. Así, pois, combateremos conxuntamente calquera ataque que se puider dar nesta liña. Por último, facemos un chamado a todos os profesionais da Historia a que aprofunden no coñecemento do noso pretérito e asuman unha función social activa en favor da normalización dos nosos respectivos países. Primeiros asinantes: -Fernando Acuña Castroviejo, catedrático de Arqueoloxía da USC -Bieito Alonso, profesor de Historia e membro do Consello da Memoria-Pere Anguera, Catedrático de Historia Contemporanea da Universitat Rovira i Virgili-David Agustí, investigador e profesor de Historia -Beleren Bakaikoa, investigador e profesor de Historia do Dereito da EHU-Xusto Beramendi González, catedrático de Historia Contemporánea da USC -Jordi Casassas Ymbert, profesor da UB -José Manuel Castells, investigador e profesor de Historia do dereito da EHU -Josu Chueca, contemporaneísta e docente da EHU -Manuel Costa-Pau, investigador e editor -Uxío-Breogán Diéguez, director do CEDAB e membro do Consello da Memoria -Xavier Díez, investigador e xornalista-Xosé Estévez, modernista e contemporaneísta, profesor da UD -Lourenzo Fernández Prieto, catedrático de Historia Contemporánea da USC -Josep Maria Figueres, historiador e profesor da UAB -Josep Fontana, Catedrático de Historia da UPF-Antoni Furió, director de publicacións da UV-Pere Gabriel, catedrático de Historia Contemporánea da UAB-Xoán Carlos Garrido Couceiro, investigador e membro do Consello da Memoria -Antoni Gavaldà Torrents, profesor de Historia Contemporánea da URV -Jon Gurutz Olaskoaga, investigador e profesor de Historia do dereito da EHU -Francisco Letamendia, contemporaneísta e profesor da EHU -Anselmo López Carreira, medievalista e catedrático de Historia -Xosé Antonio López Teixeira, medievalista e docente de Xeografía e Historia-Jose Mari Lorenzo, contemporaneísta e profesor da UD -Bernardo Máiz, investigador e catedrático de Historia -Jordi Oliva, investigador, activo do Centre d'Història Contemporània-José Luis Orella Unzué, medievalista e modernista, profesor da UD -Dionísio Pereira, investigador e membro do Consello da Memoria-Manuel Perez Nespereira, investigador, Grup d'Estudi d'Històira de la Cultura i dels intel.lectuals, UB-Héitor Picallo Fuentes, investigador -Enric Pujol, investigador e profesor de UAB -Hilari Raguer, historiador e monxe de Montserrat -Francisco Xavier Redondo Abal, investigador-Francesc Roca, economista e historiador -Fermí Rubiralta, investigador e docente de Historia -Marcos Seixo Pastor, investigador e docente de Historia -Felipe-Senén López, Arqueólogo e Museólogo-Antoni Simon i Tarrés, Catedrático de Historia da UAB-Jaume Sobrequés i Callicó, Catedrático de Historia de Catalunya da UAB -Antonio Somoza Cayado, investigador do Proxecto de Investigación Interuniversitario “As vítimas, os nomes, as voces e os lugares”-Virginia Tamayo, investigadora e profesora da Historia do Dereito da EHU -Lluís Ferrán Toledano González, profesor de Història Contemporánea da UAB -Josep María Torras Ribé, profesor titular de Historia Moderna da UB -Ramón Varela Punhal, investigador e docente-Xosé Ramón Veiga Alonso, profesor titular de Historia Contemporánea USC -Carlos Velasco Souto, profesor titular de Historia Contemporánea da UdC.

Fons fotogràfic del Partit Comunista d'Espanya i de la Junta de Defensa de Madrid

En aquesta adreça podreu consultar els centenars de negatius digitalitzats del fons del PCE durant la Guerra Civil conservats a la Universidad Complutense de Madrid: http://www.ucm.es/BUCM/atencion/17952.php

A més també podeu trobar altres fons digitalitzats: http://alfama.sim.ucm.es/3DGreco/modulos.php?name=digital Per altra banda, també també és molt interessant el fons fotogràfic de la Junta de Defensa de Madrid.

Alcalá-Zamora a la xarxa

En aquesta adreça podreu trobar una àmplia llista de documents (llibres de les jornades organitzades sobre la seva figura, articles seus, etc.) del que fora primer president de la II República Espanyola entre 1931 i 1936, Niceto (o Nícet com deia la premsa catalana dels trenta) Alcalá-Zamora: http://www.epriego.com/niceto/list_fondo.asp?action=TipoDocumento&nombre=Libro&enviar=Buscar&tabla=2001

Alcalá-Zamora fou un personatge de complicada trajectòria política durant els convulsos anys de la II República. President del govern durant els primers mesos del nou règim, posteriorment a ésser substituit per Azaña i alçat al càrrec del cap de l'Estat, iniciaria una polèmica relació amb les esquerres republicanes. Catòlic i conservador, però en aquells moments republicà, el seu paper durant el primer bienni l'enemistà amb les dretes, mentre que el segon bienni el convertí en enemic de les esquerres. O més ben dit, les esquerres es convertiren en el seu enemic. Així, un cop el 16 de febrer aquestes recuperaren el poder a Espanya i Catalunya, no pararen fins que aconseguiren destituir-lo i substituir-lo per Manuel Azaña.

Per a una biografia seva.

Documentals sobre la Guerra Civil i altres material

En aquesta adreça podreu visualitzar diferents documentals i noticiaris de la Guerra Civil i d'altres materials sobre història contemporània: http://www.brightcove.tv/channel.jsp?channel=219646953&lineup=281859647&firstVideo=0

Per exemple, l'interessant documental "Asaltar los cielos" sobre l'assassinat de Lleó Trotski i el seu executor el català Ramon Mercader: http://www.brightcove.tv/title.jsp?title=1019472246&channel=219646953&lineup=400725176

Una pàgina amb desenes de documentals.

Ma quanta raggione!!!!

La sentència no necessita de cap comentari.

Ex-libris de Rafael Patxot Jubert (1872-1964), obra d'Alexandre de Riquer (1856-1920).

El Caucas explota de nou! L'Imperi "soviètic" torna! Records del mític Nagorno-Karabag

El nom del Caucas em porta records amagats a la memòria. El nom de Nagorno-Karabag, regió armènia dins d'Azerbadjan és com una mena de Shangrilà al meu cervell. Un lloc mític, i no paradisíac precisament (per a una visió sintètica dels conflictes a la regió). Però bé, dic això perquè ja fa setmanes, de fet des de 1991 i des del conquesta russa al segle XIX, que el Caucas i en concret Georgia (terra de la qual era fill Stalin), la Federació Russa i les autoproclamades Repúbliques d'Ossètia del Sud i d'Abhkàsia estan en perpetú conflicte latent. Darrerament els atacs russos, rèpliques georgianes, etc., s'havien succeit i avui s'ha declarat un inici de guerra amb Ossètia del Sud com a escenari. Com podeu veure al mapa del Caucas sota administració soviètica, en aquells moments les dues repúbliques sense reconeixement més enllà de Rússia, ja gaudien d'un estatus oficial en el puzzle que era la divisió territorial de l'URSS, heretada en gran part per la Rússia postsoviètica amb múltiples nivells d'administració (de fet Ossètia era una sola unitat fins que Lenin la va dividir i cedir una part a Geòrgia el 1922).

Certament, el Caucas, com els Balcans (a Sèrbia encara espero el dia que esclati el conflicte a la Vojvodina amb la minoria hongaresa), és una zona on la història, és a dir l'acció dels homes i no res abstracte i inconcret, ha deixat un reguitzell de conflictes ètnics, religiosos, polítics (intents de russificació i els seus efectes, rebrot islamista, petroli, oleoductes i gas, pugna amb els Estats Units pel control del Caucas i l'Àsia Central) i econòmics que fa feredat enumerar. Unes zones de cruïlla de cultures on sembla que no poden viure en pau. Sobre aquesta qüestió és interessant la pel.lícula Aleksandra o les cròniques de Ryszard Kapuściński al seu llibre L'Imperi on parlant de la caiguda de la URSS s'endinsa al Caucas je en conflicte. De fet la desaparició de la Unió Soviètica i la independència de les ex-repúbliques soviètiques va generar una llarga llista de conflictes allà on la població russa havia jugat un rol predominant. A les Repúbliques Bàltiques (en aquest moments a la UE) la població russòfona viu sense drets polítics. A Ucraïna la divisió latent entre rússos i ucrainesos s'ha calmat després d'uns anys en què hauria pogut derivar en una fragmentació del país. Mentre que per altra banda, el reconeixement rús de les repúbliques independents autoproclamades d'Ossètia del Sud i Abhkàzia a Geòrgia i de Transnistria a Moldavia de majoria rússa (de fet els ossets del sud han adoptat la nacionalitat rússa per gaudir de la defensa del Kremlin), dona vida a uns conflictes latents que, com va passar ahir, al final podern esclatar.

Per conèixer les versions "sempre dels bons" i confrontar les manipulacions, podeu acudir a la web del Ministeri d'Afers Exteriors de Georgia, del Govern d'Ossètia del Sud, també a l'agència de notícies Russia Today (que, per cert, té un bon canal per satèl.lit amb anglès que transmet interessants reportatges sobre Rússia).

Per a una definició enciclopèdica del Caucas: El Caucas és una regió natural a l'est d'Europa i a l'oest d'Àsia, entre el mar Negre i el mar Caspi. En formen part les repúbliques d'Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan, que conformen la Transcaucàsia; i la resta pertany a Rússia anomenat Caucas del Nord o Ciscaucàsia, amb les repúbliques autònomes del Daguestan, Txetxènia, Ingúixia, Ossètia del Nord - Alània, Karatxai-Txerkèssia, Kabardino-Balkària i Adiguèsia, i algunes regions de la Rússia pròpiament dita. El pic més elevat del Caucas és el mont Elbrús de 5.642 m.
Al vessant sud o Caucas del Sud (la Transcaucàsia), coexisteixen dos estats independents cristians, Geòrgia i Armènia, i un de musulmà, l'Azerbaidjan.
El vessant nord o Caucas del Nord (Ciscaucàsia o Circàssia), que pertany a la Federació Russa, es divideix en set repúbliques autònomes: Txetxènia, Ossètia del Nord - Alània, Ingúixia, Kabardino-Balkària, Karatxai-Txerkèssia, Adiguèsia i el Daguestan.

L'arxiu de Carles Esplà en procés de digitalització total a la xarxa

El polític i periodista alacantí Carles Esplà Rizo (Alacant, 1895-Mèxic, 1971) sempre mantingué una especial connexió amb diferents membres del catalanisme d'esquerres. Sobre aquesta qüestió és interessant el llibre de Pedro L. Angoto, Carles Esplà, un periodista republicà: cròniques, conferències i correspondència amb Tarradellas, València, PUV, 2007, 252 p., 18 €

Tanmateix, el missatge anava dirigit a informar de l'existència a la xarxa de part del seu arxiu digitalitzat, la resta està en curs. Per al conjunt documental en general, per a la seva relació amb catalans i bascs.

Per a una biografia general d'Esplà:

Polític i periodista. De filiació republicana, col·laborà al periòdic alacantí "El Luchador" i a "El Pueblo", de València. Exiliat a París durant la Dictadura, fou corresponsal d'"El Liberal", "El Heraldo de Madrid" i "El Sol". El 1929 acompanyà Sánchez Guerra a València per a un frustrat aixecament, i aconseguí de fugir. Proclamada la República, s'apoderà del govern civil d'Alacant i fou nomenat per a aquest càrrec a Barcelona durant unes quantes setmanes (1931), en substitució de Lluís Companys. Diputat a les corts per Izquierda Republicana (1931-36), delegat de la Societat de Nacions, fou sotssecretari de governació (1932-33 i 1936). Pel juliol del 1936, com a membre de la Junta Delegada del Govern Espanyol a València, dissolgué el Comitè Executiu Popular, creat amb motiu de l'alçament militar per organitzacions obreres, i prengué el càrrec de governador civil. Fou ministre de propaganda en el segon govern de Largo Caballero (novembre del 1936 — maig del 1937) i formà part del Consell Superior de Seguretat. El 1939 s'exilià a França, l'Argentina i Mèxic, on fou secretari de la JARE i col·laborà a "La Nostra Revista". Residí, com a traductor de l'ONU, a Suïssa. Ha publicat, entre d'altres, els opuscles Unamuno, Blasco Ibáñez y Sánchez Guerra en París (1940) i Don Amadeu Hurtado, un liberal europeu (1952).

L'obra completa de Luigi Sturzo a la xarxa

Cada volta és més evident que Internet està canviant, de fet ja ho ha fet, les dinàmiques de treball dels historiadors. Ahir estava, com un boig, intentant comprar una llibres de correspondència de Luigi Sturzo, el fundador de la Democràcia Cristiana a Itàlia i Europa, quan vaig decobrir que l'Istituto Luigi Sturzo les té totes digitalitzades i penjades a la xarxa. Una meravella, ja que les biblioteques públiques de Catalunya no tenen ni un exemplar dels que buscava. Per a qui vulgui consultar algun dels volums que inclouen la seva correspondència, articles, llibres, escrits inèdits, etc., només ha d'acurdir a la website de l'Institut i cercar Biblioteca Digitale. També es poden consultar una sèrie de revistes i publicacions democrata-cristianes dels anys 40, 50 i 60.

Per una breu, i oficial, biografia del sicilià:

Luigi Sturzo nasce a Caltagirone (Catania) il 26 novembre 1871, da una famiglia dell'aristocrazia agraria. Frequenta i seminari prima di Acireale, poi di Noto.
La pubblicazione della Rerum novarum (1891), prima enciclica sulla condizione operaia, e lo scoppio delle rivolte dei contadini e degli operai delle zolfare siciliane, i cosiddetti Fasci, spingono Sturzo a orientare i suoi studi filosofici verso l'impegno sociale.
A Roma, mentre frequenta l'Università Gregoriana, partecipa del fervore culturale dei giovani cattolici, attratti dalle tendenze neotomiste della prima Democrazia Cristiana. Il giovane Sturzo assume posizioni entusiastiche nei confronti di Leone XIII, il papa della Rerum novarum. Allo stesso tempo si mostra assai critico rispetto allo Stato liberale, al suo centralismo, alla sua pratica del trasformismo elettorale, all'assenza di una politica per il Mezzogiorno.
Nel 1895 Sturzo fonda il primo comitato parrocchiale e una sezione operaia nella parrocchia di S. Giorgio; a Caltagirone dà vita alle prime casse rurali e cooperative. All'interno dell'Opera dei Congressi, sostiene il non expedit, che però interpreta come fase di transizione all'impegno politico, "preparazione nell'astensione". La lotta per le autonomie comunali è ritenuta da Sturzo scuola ideale per la formazione politica.
Dopo la laurea conseguita alla Gregoriana nel 1898, Sturzo si dedica pienamente al lavoro politico-organizzativo. Con i fatti di maggio del 1898, le repressioni antioperaie di Bava Beccaris, gli stati d'assedio nelle principali città, il processo a Davide Albertario, si comincia a delineare l'impossibilità della convivenza all'interno dell'Opera dei Congressi fra conservatori e democratici cristiani. Il mantenimento dell'unità dei cattolici, voluta da Leone XIII, diventava sempre più arduo. Il sacerdote di Caltagirone tenta invano di introdurre nell'Opera una riflessione sui problemi del Mezzogiorno, che aveva sempre più approfondito nell'esperienza diretta del mondo contadino negli anni della crisi agraria.
"Pochi — scrive Gabriele De Rosa — ebbero, come Sturzo, la conoscenza specifica della struttura agraria e artigianale siciliana e la sua capacità di analisi degli effetti negativi del processo di espansione del capitalismo industriale sui fragili mercati del Sud e sulla piccola e media borghesia agricola e artigiana locale, che si sfaldava sotto i colpi di una impossibile concorrenza. Tra le cause della disgregazione dei vari ceti artigianali in Sicilia, Sturzo indicava la 'forte concorrenza delle grandi fabbriche estere o nazionali di materie prime'; la lotta 'rovinosa' che si facevano gli artigiani locali, la mancanza di capitali, l'indebitamento, l'impoverimento delle campagne dovuto alla crisi agraria" (De Rosa 1982, p. 616).
Nel 1900 Sturzo tiene al seminario di Caltagirone un ciclo di lezioni sul testo Principi di economia politica del gesuita Matteo Liberatore, uno dei redattori della Rerum novarum, in cui esprime la convinzione che la diffusione di "un gran numero di operai-proprietari" sarebbe stato fattore di stabilità sociale, essendo questi "meno spostati e meno anarchici alla società". Sturzo insegna anche la filosofia di Rosmini, nonostante l'opera principale del Roveretano, le Cinque piaghe della Chiesa, fosse messa all'indice.
Nei primi anni del secolo collabora al quotidiano cattolico palermitano "Il Sole del Mezzogiorno" distinguendosi tra i meridionalisti più battaglieri, accanto a Salvemini e a Nitti.
Le tesi di Sturzo sono a favore di un decentramento regionale amministrativo e finanziario e di una federazione tra regioni; privilegiano inoltre la lotta sociale, ovvero l'organizzazione della resistenza contadina e del credito agrario attraverso le casse rurali e le cooperative in vista della crescita di una piccola e media proprietà agricola, a fianco della quale deve svilupparsi anche la piccola e media industria. Il comune rappresenta, secondo Sturzo, la vera base della vita civile, libero dalle ingerenze dello Stato, non ente burocratizzato con funzioni delegate, ma padrone e gestore delle proprie attività economiche, a cominciare dai servizi pubblici, autentica espressione di governo amministrativo locale.
Nel 1902 i cattolici di Caltagirone, guidati da Sturzo, si presentano come partito di centro nelle amministrazioni locali.
Nel 1905 Sturzo è nominato consigliere provinciale; dal 1905 al 1920 ricopre anche la carica di pro-sindaco.
Negli anni siciliani Sturzo scrive anche di poesia e di teatro secondo la formula dell'arte per la vita cara ai cattolici dell'epoca, da Giuseppe Sacchetti a Filippo Meda.
Il discorso di Sturzo I problemi della vita nazionale dei cattolici, pronunciato a Caltagirone il 24 dicembre 1905, segna uno spartiacque tra la vecchia posizione dei cattolici papali militanti nell'Opera dei Congressi, obbedienti alla norma del non expedit, e la nuova fase storica, che prelude alla formazione di un partito laico, democratico e costituzionale di ispirazione cristiana. In questo discorso, Sturzo delinea infatti le caratteristiche di un futuro partito dei cattolici, la cui fisionomia verrà precisata nell'appello A tutti gli uomini liberi e forti e nel programma del Partito Popolare Italiano (PPI) del 1919: la piena autonomia dall'autorità ecclesiastica e la rinuncia a fregiare il partito del titolo di cattolico, per porsi con gli altri partiti sul comune terreno della vita civile.
Nel 1915 Sturzo viene eletto vice presidente dell'Associazione Nazionale dei Comuni italiani.
Allo scoppio della prima guerra mondiale, Sturzo è favorevole all'intervento dell'Italia. Alcuni mesi prima della fine della guerra, si appresta a fondare un partito nazionale; nel novembre del 1918 raduna nella sede dell'Associazione Unione Romana un gruppo di amici per gettare le basi del nuovo partito.
Il 18 gennaio 1919 viene diffuso l'appello A tutti gli uomini liberi e forti, con il quale nasce il Partito Popolare Italiano. Nel primo Congresso (Bologna, 1919), Sturzo ribadisce il carattere laico e aconfessionale del partito e precisa la sua concezione dello Stato, una concezione diversa da quella degli altri movimenti politici italiani fra cui il fascismo; "siamo sorti — egli afferma - a combattere lo Stato laico e lo Stato panteista del liberalismo e della democrazia; combattiamo anche lo Stato quale primo etico e il concetto assoluto della nazione panteista o deificazione, che è lo stesso". Nel congresso del PPI che si tiene a Venezia,Sturzo traccia le linee della riforma regionalista dello Stato.
Tra il primo ministero Mussolini e il Congresso di Torino (1923) si colloca il più importante discorso di Sturzo sulla questione meridionale, pronunziato a Napoli il 18 gennaio 1923, in cui si sostiene che il bacino del Mediterraneo è il naturale ambito di espansione dell'economia del Mezzogiorno. Dopo il Congresso di Torino, Sturzo prende posizione contro la legge elettorale maggioritaria (legge Acerbo), il che scatena la forte reazione dei fascisti che si concreta in una violenta campagna stampa contro di lui. Il Segretario di Stato, cardinale Gasparri, lo invita a dimettersi dalla carica di segretario politico del PPI; il gruppo parlamentare vota a favore della legge, contravvenendo al precedente deliberato di astensione. Durante la campagna per le elezioni dell'aprile 1924, Sturzo lavora comunque attivamente, in qualità di membro della Direzione del PPI; il partito, che si qualifica come il più forte per numero di suffragi, va all'opposizione.
Dopo il delitto Matteotti, Sturzo sostiene la tesi di De Gasperi, segretario politico del PPI, sulla possibilità di collaborazione con i socialisti. Gravemente minacciato nella vita dai fascisti, Sturzo viene invitato dal cardinale Gasparri a lasciare l'Italia, e, il 25 ottobre 1924, parte alla volta di Londra.
Il soggiorno londinese si trasforma in esilio; il discorso del 30 marzo 1925 segna l'inizio di un nuova fase politica, in cui si pone l'accento sulla salvaguardia dei princìpi più che sulle formule politiche. Il fascismo è visto come l'aspetto "più grave" di un turbamento e di un conflitto fra reazione e democrazia che coinvolge tutta l'Europa. Negli anni londinesi Sturzo conduce la sua battaglia antifascista sulle pagine di "People and Freedom" e attraverso l'"Aube"; critica duramente la guerra decisa da Mussolini contro l'Etiopia. "Intuì — scrive De Rosa — che se Mussolini non fosse stato fermato decisamente da Francia e Inghilterra dall'impresa contro l'Etiopia, sarebbe stato 'il disastro dell'Italia e quello dell'Europa' " (De Rosa 1982, pp. 620-621). E ancora, prende posizione nella guerra civile spagnola contro l'insurrezione dei generali, denuncia il pericolo del nazismo per la civiltà europea e la pace nel mondo, condanna la debolezza delle democrazie di fronte alla politica aggressiva di Hitler, vede nella Conferenza di Monaco le avvisaglie di una prossima guerra, si impegna affinché la Santa Sede prenda posizione contro il conflitto imminente. Sostiene la politica di Roosevelt di intervento nella guerra contro Hitler accanto alle armate sovietiche.
Scoppiata la seconda guerra mondiale, Sturzo è costretto ad abbandonare Londra per New York, ove arriva il 3 ottobre 1940. Sei anni dura l'esilio americano, durante i quali fonda un'associazione di cattolici democratici, American People and Freedom, e stringe rapporti con gli esuli raccolti nella Mazzini Society - tra i quali Gaetano Salvemini e Lionello Venturi - e con il mondo accademico degli USA. L'attività che lo impegna maggiormente è quella, raccomandatagli anche da De Gasperi, di convincere gli USA a distinguere fra fascismo e popolo italiano e impegnarsi per un trattato "senza umiliazioni e vessazioni".
Tornato in Italia nel 1946, Sturzo non entra a far parte della DC, pur mantenendo rapporti, non sempre facili, con i suoi maggiori esponenti.
Il 17 dicembre 1952 Sturzo viene nominato senatore a vita dal Presidente della Repubblica Luigi Einaudi, e aderisce al Gruppo misto del Senato. Muore a Roma l'8 agosto 1959.

Les cruïlles de la història. Els bascs americans de St. Pierre et Miquelon

A vegades la història acaba fent coindicir pobles, cultures i circumstàncies que, vistes des del present, semblen molt allunyades. Certament els mitjans de comunicació no ajuden a descobrir elements sorprenents o que justifiquin l'interès de tenir consciència i d'existir com a ments pensants. L'altre dia, divendres 1 d'agost de 2008 per a més exactitud, estava mirant el Calendario Atlante De Agostino (edició italiana 2007) publicat per l'Instituto Geografico de Agostino i vaig veure-hi la bandera de les illes franceses de St. Pierre et Miquelon a pocs quilomètres del Canadà. El darrer reducte de l'Amèrica del Nord francesa. L'únic territori d'un estat europeu a nord-amèrica. Al Carib n'hi ha tants com vulgueu i al sud, els francesos encara i tenen la seva Guayana. Potser algú ho recordi d'alguns programes "Thalassa" del Canal 33 o del film "La Veuve de Saint Pierre" (2000, amb Juliette Binoche, Daniel Auteuil i Emir Kusturica). Pel veure el trailer cliqueu: http://es.youtube.com/watch?v=FHdrWlBFPdc

Doncs bé, de St. Pierre et Miquelon (per a veure l'evolució del nom de les illes, precisament el nom de Miquelon deriva del basc), ja vell conegut degut a diferents reportatges televisius, no havia detectat mai que a la bandera tingués una petita ikurriña basca (per a la web de la Casa Vasca de l'illa ). Com tampoc el seu escut d'armes, que encara és més complet perquè incorpora l'escut basc amb els sis territoris d'Euskal Herria. Ja sabia de l'existència de la població de Port-aux-basques de l'existència d'uns centenars de descendents de mariners balleners bascos que encara hi mantenen la petjada euskàra, com als Estats Units. Però la qüestió de la bandera és més sorprenent! I no sóc l'únic interessat en el tema (mireu el blog gallec "contando estrelas") És aquesta una bandera curiosa ja que incorpora les senyeres dels llocs d'origen dels europeus que hi varen arribar bascs, bretons (dels que l'altre dia en parlava) i normands. Per a una breu història de les illes: http://flagspot.net/flags/pm.html#off

Una ensenya que ha generat certa polèmica:

Official flag of Saint-Pierre and Miquelon
The official flag in Saint-Pierre and Miquelon is the French national flag.
Ivan Sache, 7 May 2005
Local flag of Saint-Pierre and Miquelon

Local flag of Saint-Pierre and Miquelon - Image by Arnaud Leroy
The local flag of Saint-Pierre and Miquelon is blue with a yellow ship, said to be the Grande Hermine, which brought in Saint-Pierre Jacques Cartier on 15 June 1535. Three square fields placed along the hoist recall the origin of most inhabitants of the islands, from top to bottom, Basques, Breton and Normans.
On the above image, the main field of the flag is light blue, the waves are discontinuous and white, and the upper wave (surface of the sea) is black, with another white wave just below it.Since there is no specification for the flag, it can be argued that it is only a possible version of this flag. A real flag matching this image was shown and explained in great detail during the TV program Thalassa (24 June 2005). Similar pictures of the flag can be seen on Pascal Vagnat's website.
Ivan Sache, 7 July 2005
In a local discussion board, someone complained on 28 June 2005 that the current flag of Saint-Pierre and Miquelon does not represent the inhabitants of the archipelago of Acadian origin. S/he suggested to add a yellow star in the blue field of the flag to represent Acadia.
Ivan Sache, 4 July 2005
Local coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon

Local coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon
The coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon shows the elements of the flag, with the three square field present along the hoist of the flag placed horizontally in chief.
The arms shown on dexter chief (upper left corner) is the Zazpiak Bat or arms of the six territories which Basque nationalists consider to have Basque heritage. However the version on the Saint-Pierre and Miquelon arms is a pre-1936 one, still bearing the "attributes of monarchical or lordly institutions and of fratricidal fights among Basques" which were removed in the 1936 arms.
Santiago Dotor, 11 September 2002
According to the municipal administration of Saint-Pierre, the coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon was adopted around 1933.
Luc Baronian, 2 June 2005
As seen during the TV program Thalassa (24 June 2005), the gendarmes of Saint-Pierre and Miquelon wear as a shoulder patch made of the coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon, with a very dark blue field.
Marin Montagnon, 7 July 2005
_uacct="UA-613479-1";urchinTracker();