Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dimecres, de gener 27, 2010

Tot, sembla que tot, es pot desdramatitzar?

Sinagoga de Roma (1901-1904)

Fotograma de "Train de vie" (1998) de Radu Mihaileanu

A Itàlia, país amb paradisos fiscals municipals i duanes dins de les seves fronteres i que consti que no parlo de San Marino o el Vaticà, certament la TV instrueix si et deixes. Precisament aquesta setmana, i avui especialment es celebra -o commemora?- el dia de la memòria en referència a la Shoah. I dic que instrueix perquè al ja habitual repertori de documentals sobre les barbarits nazis avui s'hi afegeix una programació especial de canals públics i privats dedicats al tema (que haurà fet Tve o Tv3?, poc o res). De fet, aquests darrers dies he fet una certa immersió ebraica. Fa uns dies visita a la Gran Sinagoga de Roma, obra certament curiosa de principis del segle XX. Primera entrada a un temple jueu que encara és utilitzat pel culte. Visita molt recomanable per a tot visitant a Roma. Per altra banda, hi trobo una de les poques referències als jueus catalans que foren expulsats el 1492. I és que quan es parla de Sefarad, dels jueus dels regnes hispànics expulsats a finals del XV, sempre es diu "y aún existen judíos que hablan castellano." (desdels íbers fins als jueus, a Ibèria, tothom és español en el sentit ñ de la paraula). A la Sinagoga de Roma t'expliquen amb normalitat que fa cinc-cents anys hi havia 5 sinagogues a la ciutat entre les quals una de castellana i una de catalana. Fins i tot es conserven interessants parts del temple català al museu. "Haberlos aylos", per tant!

Tanmateix, volia llençar un interrogant a qui sigui: es pot desdramatitzar tot? Ho dic perquè aquesta tarda he vist la fantàstica pel.lícula "Train de vie" (1998) (per un bon resum en imatges) del director romanés, Radu Mihaileanu en el que la Shoah hi apareix amb un to certament irònic, divertit i, definitivament, intel.ligent. I situo aquest darrer adjectiu en comparació amb "La vita è bella" (1997) de Benigni, obra esperpèntica, al meu criteri. De fet, el director romanès envià el guió a l'italià que rebutjà la seva possible participació i, a ulls del primer, li robà la idea o el concepte més que el guió en qüestió. Això sí, sort que Benigni refusà la proposta perquè el film haguès perdut tota la intel.ligència que destil.la. I encara, cal remarcar certs moments Kusturica de bella factura. És de persona educada agraïr als que t'aporten alguna cosa, així que multumesc!!!

No comento res de les explicacions, sempre fascinants, sobre els ritus jueu. Tot em sembla, religió en terme general, una veritable... tot serà, però, que en algún moment el salvavides emocional i irracional que aporta a alguns em sigui necessari. Ai, quanta angoixa, per Déu!!! (sigui el que sigui o el que no sigui)



dijous, de gener 21, 2010

Coi, i tant fàcil que és dir les coses tal com són! O preguem pel benaurat Bettino Craxi!




Paro de llegir Joaquim Civera, Lleó XIII i la qüestió social, Barcelona, Barcino, 1927. Miro a Rai Due el programa Annozero: debat al voltant de l'expremier italià Bettino Craxi (mort ara fa deu anys), la corrupció a la política italiana i el concepte de polític en general. De fet fa 15 dies que Craxi copa els programes de debat polític i documentals de la TV italiana que no són precisament pocs. Als carrers de Roma la cara de Craxi, amb les seves ulleres d'aiatolà iranià, inunden els murs. Napolitano li dedica una carta oberta, Berlusconi el recorda, homenatges per aquí i per allà. Recordo: home comdemnat per corrupció i fugat a Tunisia.
Però resulta que estava perseguit, com ara Berlusconi, per la primera, única i crec que segurament extraterrestre classe judicial italiana. I és que en aquest país, el polític que és investigat i processat per delicte algún, sempre té l'argument d'esgrimir la persecució judicial. Berlusconi, en aquests moments, i ja fa anys, aporta l'element extraplanetari italia: els jutges són tots comunistes, amb cua i banyes. Són de les Brigades Rojes, bolxevics, stalinistes, van de vacances a Pyongyang, endossen samarretes interiors amb la cara de Lenin, le "mutande" vermelles, i posen als seus fills noms com Vladimir, Iòsif, Palmiro, Nikita, Fidel... Certament, els meus coneixements del personal judicial són escassos però aquesta no me l'esperava: Tots els jutges comunistes???!!! Òstia (Antica, molt maca per cert), així no tenim res més que denunciar falsament tota la dreta (extrema, moderada, cristiana,....) i els comissaris polítics judicials ja faran la seva part?

Aquí, la relativitat dels delictes i de les corrupteles sempre està present. Home, ja ho deia Craxi a principis dels 90, "tutti lo facevano", referint-se al finançament il.legal del PSI. Home, si tots ho feien, seria qüestió de processar-los a tots o de canviar les lleis. O no, potser si tots ho feien, i amb bona lògica italiana, caldrà mantenir-ho home. Que la tradició no es perdi, que ja se sap que el costum fa llei.
Però aquí és on vull anar a parar. A "Annozero" parla el periodista i filòsof, Paolo Flores d'Arcais, persona important en tant que té dos cognoms!!! I diu veritats que fa anys que espero sentir de boca dels polítics catalans, espanyols i, ara, italians. I diu: "No calen diners a la política." Perquè s'han de gastar milions d'euros en campanyes que es podrien fer a la TV, Internet i espais públics? Cony, ara coi ja és massa poc, tota la vida que ho dic!!! Abans de nèixer hi tot!!! Calers no en calen per a presentar-se a unes eleccions!!! És que el debat és fals!!! Que si estàn mal finançats els partits, que ai pobres diputats que cobren poc, que es pujen el sou a la primera sessió de la legislatura... Home, i dona, limitació de mandats ja, prohibició de despeses econòmiques brutals de diners públics per a empastifar les ciutats i parlar sense dir res. Facin un programa electoral, el penjen a Internet, surten dos o tres cops a la TV, i la gent a decidir.
Gestionin els diners públics pel bé públic, amb idees de dretes o d'esquerres, però deixin de gestionar pel sol plaer de "gestionar" els diners i així col.locar-me, col.locar els meus amiguets i, home, si tots ens col.loquèssim amb una L molt llarga encara. No creein escoles de col.locació de quadres dels partits!!!! A no ser que tot sigui més senzill, i al cap i a la fi, els polítics siguin llangardaixos d'aquells de la sèrie V que volen dominar el món. Per la seva salut espero que no menjin hamsters. Com a mínim passint-los per la paella i no facin sushi que deu ser indigest.
Mentrestant, Gasparri, del PDL, crida uuuuuuuuuuuuuuuuu!!! I és que les veritats fan mal!!!! I quin mal que fa també veure els del PD a un o altra cambra italiana amb els seus collarets de perles, els seus vestidets...
Sento Joan Saura a Rac1... fa uns dies... encara més mal... fa una pausa... menja un hamster.. rotet d'educació multicultural... Òstia, tota una vida col.locat en un càrrec rera un altre! "És que és d'elecció popular i el poble em vota." Com dirien a Itàlia, amb certa gratituitat: "Vergogna!!!" No pot ser bo per la salut mental de ningú estar 10-15-20-25-40-50 anys en càrrecs públics polítics. Jo crec que aquesta gent leviten, viuen en una via làctea diversa... Els seus problemes són uns altres... Ves que no siguin una branca que s'ha desviat de l'evolució de la raça humana. O són una raça superior, perquè ens estan prenent el pèl fa molt de temps!!

dilluns, de gener 18, 2010

Coperto, brodo, pane e vino: 410 Lire. De les troballes dins dels llibres de vell (de Porta Portese en aquest cas)



A vegades és més plaent, per a un malalt dels llibres, trobar "paperets" i altres coses dins dels llibres de vell que no pas el mateix volum en qüestió. Potser és només cosa meva, però que hi farem. En aquest cas, en un dels múltiples reculls de discursos de Mussolini que es varen fer, i que vaig comprar per 2 € al mercat de vell de Porta Portese de Roma el diiumenge passat hi vaig trobar una mica de tot (i de diferents anys). Fins i tot una nota d'un restaurant d'un dinar o sopar de 410 Lire: Coperto, Brodo, Pesce e Vino.
A la 7 fan "Anni Ruggenti" (1962). Un film di Luigi Zampa. Con Nino Manfredi, Linda Sini, Gino Cervi, Michèlle Mercier, Gastone Moschin. Angela Luce, Carla Calò, Salvo Randone, Dolores Palumbo, Mario Pisu, Rosalia Maggio, Alfredo Rizzo, Anita Durante, Mario Passante, Giulio Marchetti, Lino Crispo, Luigi LeoniCommedia, b/n durata 110 min. - Italia 1962.
Apa a riure una mica del Ventennio: Nel 1937 arriva in una cittadina pugliese (Ostuni, Brindisi) un giovane assicuratore che per un equivoco è scambiato per un gerarca in incognito, inviato per una ispezione, e colmato di attenzioni e favori. La trilogia satirica sul fascismo di Zampa, scritta da V. Brancati, morto nel 1954, diventa quadrilogia con questa commedia, sceneggiata da E. Scola e R. Maccari, inclini a raccontare una storia del passato con l'occhio al presente. Il lontano modello è L'ispettore generale (Revizor, 1836) di N.V. Gogol. Mette in valore Manfredi e il suo duttile gioco di rimessa e una compagnia di bravi attori tra cui spicca S. Randone.

diumenge, de gener 17, 2010

La Veu del Diumenge (1934), Suplement de La Veu de Catalunya

De curta, però sense cap mena de dubte, interessant vida "La Veu del diumenge. Suplement gràfic de La Veu de Catalunya". El Dipòsit Digital de Documents de la UAB ens permet consultar aquesta publicació i moltes d'altres de temàtiques diverses .

"De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República," novetat editorial d'Arnau Gonzàlez i Vilalta


En breu es posarà a la venta el meu darrer llibre publicat, que no escrit: "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010. Més endavant, quan estiguin disponibles, afegiré els links pertinents de l'editorial, al portada i contraportada i l'índex.
Es tracta d'un anàlisi de les campanyes electorals que va desenvolupar Joan Estelrich a les comarques gironines entre 1931 i 1936 i en les quals va obtenir l'acte de diputat a Corts. I ho analitzo a través de la pròpia documentació del mallorquí. Un material conservat al seu ric arxiu personal en el què podem seguir tots els detalls de la campanya, la precampanya i la postcampanya.
Ordenat en ordre invers, és a dir, situant primer els comicis de 1936 i els que ens ofereixen més dades, seguit de 1933 i 1931. Una documentació que ens detalla els costos materials, els contactes llocals i comarcals, els interessos que s'intentaven moure a través de cartes a rectors, propietaris agrícoles, editors, etc. Alhora que podem veure i conèixer els esborranys de certs manifestos electorals, la preparació i infrastructura de que disposava Estelrich i la seva visió de la circumscripció gironina.
Un llibre que resulta d'una documentació original, interessant i curiosa que, espero, que interessi als lectors.

dissabte, de gener 16, 2010

LIFE (1936-1972) a la xarxa i lliure

En aquests diferents links podreu consultar la revista nordamericana LIFE digitalitzada per Google Books: 1936-1939; 1940-1944; 1945-1950; 1950-1955; 1955-1960; 1960-1965; 1965-1970; 1970-1972
A la llista de recursos hemerogràfics del blog quedarà com un sol link on caldrà escollir la franja cronològica que es vulgui.

diumenge, de gener 10, 2010

Tots els camins condueixen a Roma... en més d'un sentit

Fossat de Castel Sant'Angelo a Roma



A Rete 4 fan "Cleopatra"... primo e secondo tempo. Acabo de llegir el llibre de Vittorio Lojacono, Alto Adige-Südtirol, Mursia, Milano, 1968, 284 p. Interessant explicació, a data de 1968, del conflicte armat i identitari dels territoris austríacs que passaren a Itàlia després de la derrota de l'Imperi Austrohongarès del 1918. Interessant temàtica que només coneixia per sobre. Realment il.lustratiu de diverses qüestions. En primer lloc, és indubtable que els territoris que resten entre dues cultures, dos estats, etc., en certa mesura es poden considerar rics, poden fruïr de dos idiomes o cultures sense esforç. El problema és que a volotes, la majoria d'elles, una de les dues cultures és constreta a desaparèixer. En aquest cas, per als italians el Südtirol esdevingué l'Alto Adige i, per tant, era necessari italianitzar-lo. El Ventennio feixista mussolinià ho intentà, però sembla que sense gaire èxit... després anades i vingudes, amb Hitler pel mig, plebiscits, emigració a l'Àustria annexionada per l'Anschluss... i tornada a Itàlia el 1939 o el 1945... Certament una història molt interessant, un xoc cultural, italoalemany (potser amb una certa comparació al Ticino italià dins de la Suïssa majoritàriament alemanya). Un xoc que per alguns semblava impossible de solucionar, si ens atenem a la definició que el 1919 feia Franco Ciarlantini del càracter dels tirolesos en comparació als italians (p. 29): "El tipus prevalent té en gran part la linia de la mentalitat alemanya, es pren seriosament qualsevol cosa, com l'alemany; no tolera la desorganització, la superficialitat, el desordre, la lleugeresa; és insistent en la meticulositat fins a esdevenir grotesc; pren molt seriosament la religió, buscant-hi especialment un sentit de moral social [...]; és precís, puntual fins a l'automatisme, intolerant mentalment per tot això que surt de les seves tradicions [...];" Sorprenent, en aquest punt, la lectura de la posició de l'autor del llibre del 1968: es pregunta sovint, que volen aquests austríacs? Tot i donar la raó en part als tirolesos, no entén el perquè de la seva negació a esdevenir italians!! Sens dubte que quan un país, estat, poble, monarquia, etc., pot, la venjança està servida: els italians, o més ben dit, els piamontesos, venecians, milanesos, etc., odiaven els austríacs per la seva dominació del nord i centre del belpaese, i quan l'hora fou arribada la vendetta no es feu esperar. Ja ho deien molts observadors del moment: "això de ficar-nos 300.000 alemanys a dins, amb un retroterra tedesco de 80 milions no pot ser bo". Certament no és el mateix absorbir una minoria sense estats independents de la mateixa cultura darrera que una que té milions de companys de llengua i cultura en Estats, i no precisament poc poderosos, al seu costat.
Però, d'aquesta diferència en podria haver sortit quelcom de bo, o no? De la suma de les característiques (o tòpics) germànics i italians (tantes d'altres sumes, zones intermèdies, de frontera)? Certament, com deia, aquests territoris hi poden guanyar si uns i altres saben respectar-se. Tanmateix, com feu el feixista Tolomei als territoris guanyats per Itàlia el 1918, la bogeria de certs arguments historicistes començà a trencar qualsevol opció de happy end. Tolomei argumentà que aquells tirolesos eren romans-llatins-italians germanitzats i que calia tornar-los a la mare pàtria. Italianitzar-los, després del "ara a fer italians", venia el "ara gratar i excavar" que tornarà a sortir la veritable naturalesa. Com Prat de la Riba demanava buscar en els substrats, com certa historiografia espanyola que veia en els íbers els primers espanyols, com alguns blavers valencians que posaven en boca musulmana les primeres paraules catalanes enllà de la Sènia... La història es manipula a voluntat! Encara que, per altra banda, la història és total i absolutament dinàmica. El que ahir era austríac, avui és italià, demà eslovè i, qui sap, si demà passat una extensió de Leichenstein!!! Són criticables les imposicions a la vista dels nostres ulls del 2010 (millor no mirar enrera perquè els anys passen que fa por i feredat!!!). Però la història de la humanitat s'ha fet a base de conquestes militars, imposicions culturals i lingüístiques. De fet, fa anys que lamento que l'Imperi Romà no ocupés la totalitat d'Europa o del Món! I encara més, lamento que els bàrbars, pobles germànics i altres amics no adoptessin el llatí i en deixessin una llengua similar a la nostra!!! Ahhhhhhh!!!! Com podeu comprovar, tot i admirar l'esforç intel.lectual, defenso a ultrança el pragmatisme i la facilitat. Ja ens ho complicarem després! Com si els que parlem llengües romàniques ens entenguessim gaire, no?
Caldrà llegir més sobre la qüestió del Sudtirol. Per sort, les coses han canviat (però el conflicte resta allà, i 2), des del terrorisme alemany dels 60' del segle XX i el feixisme italià anterior. De moment preparo una propera expedició d'uns dies a conèixer el territori i buscar material, certament no molt àmpli i, evidentment, en italià (alguns exemples: 1, 2. o 3). L'alemany el deixaré per a la propera reencarnació. Tanmateix, podeu consultar alguns diaris en llengua alemanya (com el Dolomiten, i encara, molts d'altres de la primera meitat del XX digitalitzats) o algunes pàgines institucionals (Provincia Autònoma de Bozen-Bolzano o la Free University of Bozen-Bolzano). D'altres de partits del país (SVP, o el PD-Sudtirol-Alto Adige , o el UFS, o una llista general de partits). Per a premsa en italià veure, per exemple, L'Alto Adige o L'Adige -que ja engloba també el Trentino, altra qüestió polèmica.
D'altres elements encara concorren a fer més rica la qüestió com l'existència de la minoria ladina.

dilluns, de gener 04, 2010

Pere Anguera (1953-2010)



Pere Anguera i Nolla
Reus, 18 de novembre de 1953 - Reus, 4 de gener de 2010


Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili, d'on era catedràtic des del 1992. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme i els orígens del catalanisme. És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), A bodes em convides. Estudis d'història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), La premsa a la província de Tarragona (1996), El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional (1997), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999) i El General Prim: biografia d’un conspirador (2003). Fou director del volum 7è de l'obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996) i col·laborà en diverses obres col·lectives, com ara El catalanisme conservador (1996), El catalanisme d’esquerres (1997) i La España de los nacionalismos y las autonomías (2001). Fou també, des del 1997 membre del consell assessor de la revista "L'Avenç", el suplement del qual Plecs d'Història Local dirigí en 1997-2000, i coordinador del III Congrés Internacional d'Història Local de Catalunya (dedicat al Funcionament de les finances locals al llarg de la història) celebrat el 1995.


C. P.: un gran historiador. Persona amable. Fa poc més d'un any vaig iniciar un intercanvi dels nostres respectius treballs que, per desgràcia, ara s'acaba.